V Compressport Trail Menorca Cami de Cavalls

Finalment va arribar el dia. Després de 2 anys esperant, el 20 de maig del 2016 ja estava aquí !! Necessitava treure’m l’espineta del 2014, li havia promés al Dino que cantaria la meva arribada a meta.

Arribàvem a Menorca una setmana abans per aclimatar-nos… això era l’excusa i en feiem molta broma, però hagués hagut de fer-ho al peu de la lletra!!!!!

Uns dies d’activitat frenètica voltant per l’illa i de seguida ja va arribar el dia de recollir el dorsal número 12 que m’acompanyaria tota la cursa i veure a moltes cares conegudes, una manera d’acabar de posar els nervis a flor de pell per la sortida del divendres dia 20 a les 14h.

Vaig dinar un bon plat de macarrons amb oli d’oliva a 2/4 de 12 del migdia i de seguida ja va ser l’hora de vestir-me de Compressport i de calçar-me de Haglöfs per enfilar cap a la línia de sortida.

Només arribar em van fer 4 preguntes els de Temps d’Aventura de TV3 i 15’ abans del tret de sortida la Marta em donava les “calcomanies” de Calcasport per tatuar-me els 2 braços amb el què seria el track de la cursa, zona nord al braç esquerra i zona sud al braç dret, que per cert va generar molta expectació.

Finalment va sonar la cançó que tan esperava, el so dels cavalls m’humitajaven els ulls i ens donaven l’inici del què seria la nostra aventura durant els pròxims 185 km.

Primers 20km fins a Cala Morell molt ràpids i cómodes. El temps preveia calor i això semblava, el sol començava a picar però res que una bona gorra i les meves ulleres Eassun no ho poguéssin arreglar. De seguida ja vaig visualitzar l’Elisa, la Maria i les nenes somrient i animant-me amb aquella energia que les caracteritza. També hi havia la Núria donat-me petits consells de gran corredora.

Direcció Cala Pilar, juntament amb 3 corredors, portant un bon ritme. La calor començava a apretar més, m’havia d’anar hidratant constantment, tenia por de deshidratra-me i passar-ho malament com el 2014. La calor no és el meu fort i havia de fer les coses molt ben fetes. Haviem estat preparant molt bé aquesta cursa amb l’àstrid Barqué, el què ella molt bé diu, l’entrenament invissible.

Molta aigua, sals constantment i un dàtil per preparar la zona amb més D+ del recorregut. Un cop passat l’avituallament de Cala Pilar, venien uns km’s exigents fins a Binimel.là. Va ser en aquest punt on vaig començar a sentir fluixera de cames i el cap em donava voltes. Portava 3-4h de cursa i vaig pensar que la calor començava a fer el seu efecte. Hi vaig donar poca importància. Molta aigua i seguir endavant.

Un cop a Binimel.là, em notava molt dèbil. Ho vaig comentar a l’Elisa que m’esperava. Però veure la Beth i l’Arlet em va animar. Un petó a cada una i cap amunt acompanyada de la Picas amb xancletes i GoPro gravant-me i dien-te: el patiment és momentàni, la glòria és per sempre. Aquesta frase la vaig tenir interioritzada tota la cursa. Després resulta que la Núria m’acompanyava per encàrrec de Temps d’Aventura i jo que em pensava que em feia un vídeo personal.

Cala Mica, Cavalleria, sorra, camí, asfalt, constantment canviant de terreny i disfrutant de les vistes de zona Nord fins a Platges de Fornells. Era el primer dels 3 avituallamnets que et podien fer ajuda externa. Allà ja hi tenia novament l’Elisa i, per sorpresa meva, amics com el Pau Capell, la Marta Hidalgo, la Marta Bacardit, la Maria Fiol, la Carme Farrés… Em tenien preparada una taula plena de totes les meves “cosetes” sanes i ecològiques. Vaig menjar molt, a gust i convençuda que seria la solució a la meva debilitat. Em van tirar aigua gelada per sobre i en el moment de sortir ho vaig treure absolutament tot !! No m’ho podia creure, estava vomitant. Tots els de l’avituallament es van apartar i ens van deixar en l’intimitat. L’Elisa em tranquil.litzava i em deia que tot aniria bé, que era un cop de calor, em va refresacar altre cop i a seguir sumant kilòmetres i a esperar trobar-me més bé.

Els següents km’s van ser d’incertesa, el 2014 m’havia passat exactament el mateix, amb la diferència que ara s’aproximava la nit i la temperatura baixaria. Arribava a Arenal d’en Castell amb les mateixes condicions però amb uns kilòmetres més i a seguir fins a Favàritx, on ja se m’avia fet fosc i la claror de la lluna em permetia disfrutar d’un paisatge i d’una nit espectacular, això em va animar i va ser el punt on vaig córrer més ràpid i disfrutant de la cursa. Fins que vaig tornar a vomitar, però aquest cop em va alleugerir una mica per seguir endavant amb força. Feia una nit preciosa i la temperatura era perfecte pel meu cos, però això no em va servir per millorar el meu estat. Al arribar a Es Grau vaig demanar als de la Creu Roja que em punxessin un primperan a veure si se m’aturaven els vòmits.

L’Elisa havia deixat la Beth i l’Arlet a casa l’Àngel i la Xènia perquè hi passessin la nit. Estava preocupada i pensava passar-se tota la nit seguint-me i fent-me costat als avituallamnets. Era a es Grau i em va recordar les meves paraules de feia uns quants dies. Tenia clar, que passes el què passes si arribava a Es Castell (km 100, punt mig i amb un elevat component psicològic) acabaria la cursa.

Vaig passar el punt on havia abandonat 2 anys abans, m’havia deixat tan abatuda aquell abandonament que ho tenia molt present i ho portava molt endins. Em va ajudar pensar-hi i de seguida ja posava els peus al Port de Maó on m’esperava el Dino amb el seu somriure característic per seguir-me i recolzar-me durant uns metres. Jo seguia marejada i amb els ànims una mica tocats. La seva força i novament una gran frase em va acompanyar tota la cursa: visualitza la meta, visualitza’m a mi cantant la teva arribada i dient…Ruidooooooo!!!!!! Vaig somriure i vaig seguir corrent fins a Es Castell on m’esperava l’Elisa amb arròs bullit, poma, pollastre a la planxa i un té, a part amb tota la roba neta preparadeta per sortir com si comences una cursa nova, la part final dels 185km. Què més podia demanar? Quan una persona és increible, ho és i punt!!!Quina sort que tinc.

Però al asseure’m i “relaxar-me” em va venir un baixon. No em trobava gens bé, menjava per obligació, sabia que sinó em posava res a l’estòmac el meu cos seria incapaç de fer els km’s que em faltaven. Mastegava i el menjar se’m feia una bola a dins la boca, però durant 20’ vaig estar menjant. L’Elisa em va canviar de roba i estava a punt per començar de nou la meva aventura, els últims 85km, com si comencés de nou una cursa, però amb 100 a les cames, duríssim!! Estava trista, no em veia em forces per seguir, somicava i només tenia ganes de plorar. Em vaig aixecar per seguir i de cop i volta ho vaig tornar a treure tot, els meus esforços per menjar el què m’havia preparat a consciència l’Elisa no havien servit de res, em tornava a quedar buida. Aquí, ella, em va dir: PROU, s’ha acabat, no val la pena, plegues, tens coses més importants a fer que destrossar-te el cos!!!! Aquestes paraules em van tocar, l’Elisa MAI m’havia dit que abandonés, sempre era ella la què em donava força per seguir. Era increible el què sentia, aquella era la nostra cursa, la nostra illa i m’estava dient que havia de parar. Va ser un moment molt intens, molt emotiu, es trencaven moltes coses, moltes il-lusións. Ella en el fons no volia que jo plegues i a mi se’m trencava el cor perquè sabia que tenia raó. Però la vaig mirar, la vaig abraçar i li vaig dir: No, segueixo, ara sé segur que acabaré, que creuaré la meta i ens abraçarem com mai. Em vaig aixecar, les paraules del Louis Samperini havien fet el seu afecte, sempre em ressonen a dins meu i aquest cop més que mai: NO ET RENDEIXIS, NO ABANDONIS, AQUEST ÉS EL SECRET DE LA VIDA.

Vaig seguir. Havia fet la Costa Nord amb molt més temps del què tenia previst i això ja m’indicava que el meu objectiu de baixar de 24h no es compliria, i menys en l’estat em què em trobava, però ja m’era igual, el què desitjava era creuar la línia d’arribada.

Vaig córrer amb l’objectiu d’arribar com més aviat millor a cada avituallament. Cada un d’ells era el meu següent objectiu, el meu petit repte. Fins a Benibèquer ho vaig passar realment malament, m’adormia corrent (no entenc com és que no queia, perquè era exagerat). A l’arribar al control estava esgotada i no acabava de remontar, però la vitalitat i l’empenta que em va donar el voluntari d’allà em va fer seguir amb més ganes. Allà em vaig adonar que em venia molt de gust la síndria i un iogurt begut. Seguia sense menjar i si no ho aconseguia hauria d’abandonar si o si per falta d’energia. Per tant vaig demanar a l’Elisa que al pròxim avituallamnet extern, a St Tomàs, em portes síndria i el iogurt i a veure si teniem sort.

Pròxim punt, Cala en Porter. Ja estava clarejant i això em va permetre despertar-me. Cada cop tenia més bones sensacions.

El següent tram era interior, com tota la dinàmica de cursa, pujant i baixant, començava a disfrutar corrent. Des del 50 que no parava de vomitar i ara semblava que em trobava una mica més bé. Això si, somiava la síndria…

Uns kilòmetres més i arribava a Sant Tomàs. Allà m’esperaven les meves princeses, la Xènia i la Marta Bacardit (gran amiga i fotògrafa de la cursa), preparada per fer-me un munt de fotos. I també m’esperava una síndria sencera i un iogurt de plàtan i maduixa que me’l baix beure tot d’un sol glop. Curiosament se’m va posar molt bé i em va permetre fer els últims 41 km amb més tranquil.litat.

Últim quart de la cursa, molt important psicològicament. Aquí vaig saber que si seguia fent la meva cursa acabaria 1a i guanyaria Camí de Cavalls 2016. Em va envair una sensació de felicitat, no només acabaria sinó que repetiria la victòria del 2013. Només de pensar-hi m’envaia una sensació de felicitat immensa.

Vaig seguir avançant amb l’únic objectiu d’anar deixant kilòmetres enrrera. Passant per un dels punts més macos de tot el recorregut, Cala Mitjana, vaig trobar-me amb la Lili i el Jordi, que maco veure el suport incondicional que li feia ell per ajudar-la a cumplir el seu somni. Uns metres més endavant la Picas m’adelantava per acabar guanyant la cursa de 85km.

A Cala Galdana m’hi vaig trobar molta gent. La seva força em va ajudar moltíssim. En aquell moment arribava el Pau Capell que ja anava líder de la seva cursa de 55, arribava amb molta energia, ens vam abraçar i vam seguir. També hi havia la seva mare i la Marta, em va agradar moltíssim veure-les.

Els següents kilòmetres van tornar a ser duríssims. Feia moltíssima calor i ja portava més de 20h de cursa. Les cames seguien tirant, el cap estava molt fort i el cor molt il-lusionat, però el cos en general començava a estar esgotat. Vaig seguir avançant, entre sorra, pedres, camins…L’última part del recorregut, els últims 20km passaven íntegrament pel costat de la costa. Per una banda no hi havia cap ombra, tot era obert i això va provocar que la calor fós infernal, però al mateix temps el color del mar semblava irreal, blau clar, turquesa, blau encara més clar, mai havia vist una Menorca tan i tan bonica. Unes imatges que la Marta Bacardit intentava plasmar amb la seva cámara intentant trobar algun corredor que s’aturés per fer-li de model, no va ser el meu cas…quan portava 160km de cursa va i em diu: pots anar enrrera, baixes per aquí i puges corrent perquè et faci una foto? Lògicament li vaig dir que no., jajajajaja ets única Marta (per cert, la Picas si que li va fer cas).

Finalment arribava al 14è i últim avituallament, Cap d’Artrutx. Una calor que novament m’havia vençut, però quedaven 12km i la lluita aquest any la guanyaria jo. Dir que vaig vomitar de nou, però no va ser impediment per aixecar-me i sortir corrents per recòrrer l’últim tram de l’illa i finalitzar la volta a l’illa de Menorca amb una alegria desbordant.

Estava a punt de complir la meva promesa, el Dino anunciaria la meva arribada i podria obtenir la meva gran recompensa, creuar la línia de meta tan desitjada des de feia 2 anys.

Últims km’s, la Maria Fiol em va fer costat i em va regalar l’alegria que la caracteritza durant l’últim tram d’asfalt abans d’arribar a meta.

Finalment la veu del Dino, el meu nom i la cinta de 1a classificada esperant al final de la recta. Ulleres posades per dissimular la meva emoció i el gran moment, el perquè de tan patiment. Felicitacions per part dels aficionats, confeti per part del Pau i el Victor i la cinta de finisher entre les meves mans per petonejar-la i adreçar-me corrent als braços de l’Elisa i obtenir l’abraçada de la pura i absoluta felicitat. Una abraçada acompanyada del carinyo de les meves filles.

Elisa, Beth, Arlet, ho hem aconseguit, aquesta cursa és nostra, hem guanyat la Camí de Cavalls 2016.

Gràcies a Compressport per ajudar-me a complir els meus somnis. A Haglöfs per calçar-me constantment. A Empower by Privylife per estar al meu costat. A Eassun per ajudar-me a protegir del sol. A Chimpanzee per donar-me el necessari per hidratar-me i menjar bé. A Epaplus per cuidar els meus cartílags i articulacions. A Triplesport i Oxit per fer-me sempre costat. A Vèrtic per confiar en mi des del primer dia. A la Sala-Giol per evitar que tingui cap molèstia per fregament. A l’Àstrid Barqué (Vitampleni) pels seus grans consells alimentaris i a la Marta Bacardit en especial, pel carinyo que li tinc, gràcies pel teu seguiment i immillorables fotos.

Agrair a la meva família, amics i tots aquells que m’heu estat seguint d’una o d’una altra manera, tots vosaltres em doneu molta força, moltes gràcies.

Felicitar a tots i cada un dels finishers.

I finalment, com sempre, donar les gràcies a qui em dóna tota l’energia del món. Aquesta cursa és teva, vostra, nostra. Moltissimes gràcies Elisa, sense tu, la Beth i l’Arlet, això no seria possible.

caCatalan
es_ESSpanish en_GBEnglish caCatalan